Exposició "Parlant amb les pedres" Stefan Cools

Del 30 de juliol al 14 d'octubre

"Parlant amb les pedres" de Stefan Cools, és un projecte de recerca integrat dins del paisatge cultural de Calders (Bages).

Aquest projecte es va iniciar l'estiu del 2010 amb una residència a l'espai de treball de CACIS. L'exposició es conforma a partir dels dos elements: una instal·lació permanent al bosc de CACIS, realitzada durant el període de residència de 2010 i una mostra temporal a l'espai expositiu.

Col·lectiu _post 01


El col·lectiu _post 01 que pretén generar nous continguts en el món de l’art presenta la seva primera exposició _post 01. Els seus creadors i coordinadors, amb diverses nacionalitats europees, pretenen treballar en un format col·lectiu elàstic, amb noves incorporacions, desenvolupant publicacions, exposicions....

Tres propostes sota el marc de CACiS de :
Martijn Bessemans / Instal·lació
Ramon Brichs / Esculpint l’esvoranc
Jon Minchin / Eco-technical symbiosis

Martijn Bessemans va créixer entre ordinadors. Això queda patent enel seu treball, encara que no està en absolut, o solament marginalment, ocupat amb els ordinadors i la tecnologia digital.
A primera vista el treball de Martijn consisteix en una col·lecció de formes lineals, imatges, cartes i paraules íntegrament homogènies però que no deixen de tenir una semblança al llenguatge computacional. Al final, en la seva complexa barreja d'informació es manifesta la seva estructura.
El treball de Martijn Bessemans orbita al voltant d'estructures i formes estructurades. Les construccions són estructures i les estructures són plans. Els plànols, o els mapes són paradoxalment unitats desestructurades. Les estructures en el treball de Martijn emanen del procés de pensament; segueixen i imaginen els mètodes de pensament. Són mapes de processos mentals però guarden relació amb llocs geogràfics existents. Els treballs es tornen estructures-mapa.

Esculpint l’Esvoranc. La proposta de Ramon Brichs es basa en realitzar una escultura del buit que es va fer durant l’explotació de la pedrera del Forn de la Calç. Mentre es treia la pedra també s’estava creant un espai dintre del paisatge originari, aquí s’establirà un procés de treball per tal de mesurar el volum d’aquest.
El treball en l’entorn es farà in situ, amb un altímetre per conèixer els desnivells i realitzant fotografies.

Jonathan Minchin Nascut de la idea que tota la matèria i l’energia de flux aquest treball traça rutes d'exploració desenvolupat al voltant de les nocions de temps, l'equilibri i el canvi de material. La natura, la ciència, la filosofia i té l'art de l'emergència estat la principal protagonista entre els conceptes que han de conduir el procés creatiu. Coincidint amb el inquietud del canvi i la meva pròpia incapacitat per resoldre en un sol tema, he trobat consol en el concepte de Concilience1, definit pel biòleg de renom E.O. Wilson com el salt amb literal de coneixement i matèries.

Roser Muntañola - "Dona + 8 Dècades d'Art."


Inauguració 19 de març a les 16:00 fins el 6 de maig.

Roser Muntañola pertany a la generació d’artistes catalans dels anys 50. La seva llarga trajectòria sempre ha estat relacionada amb el seu paper com a educadora, mare i artista, en un context poc afavoridor per la dona.
Roser Muntañola ha lluitat per mostrar un treball sòlid i constant.

En aquesta mostra presenta l’obra més recent escolllida per la seva filla Roser Oduber directora de CACiS.
Tota l’obra de Roser Muntañola parla de la dona del seu paper com a mare, col·laboradora de diferents activitats reivindicatives també ha volgut presentar en aquesta petita mostra material que s’ha pogut veure en altres espais dins d'exposicions temàtiques de caràcter social.
L'obra d'aquesta autora es pot veure dins de grans col·leccions d'art.

José Carlos Balanza - Dibuix a Cacis Balanza.

Balanza (La Rioja)

Inauguració 4 desembre a les 16:00 fins a finals de febrer.

José Carlos Balanza és un dels artistes que més ha destacat a la comunitat autònoma de la Rioja.
En aquesta mostra torna a enfrontar-se amb la natura fent una intervenció conceptual a partir de la recerca . Amb una visió del món rural de La Rioja es planteja un paral·lelisme entre dos terres , dos colors i dos territoris molts semblants.

Mariona Vilaseca i Safaa Erruas - Esperant que plogui, exposició-instal·lació.

Instal·lació que convida a la reflexió de la creació de la Natura i la creada per l'home.

La pluja que s'espera a que esdevingui, el deixar-se fer, la no possibilitat de manipulació, l'argila agafada de la vora del riu, la subtilitat del material i el seu color natural, el procés i la simbologia de l'aigua en temps ancestrals, com la creença del pregar a Deu que plogui.

Àurea Bellera - TEMPS FERIT exposició

La relació ambivalent de l'home amb la natura queda palesa aquí:

Erigeix homenatges a la seva bellesa però al mateix temps l'empresona amb el dolor inherent que això comporta.

La planta ha desaparegut però queden alguns dels seus elements surant-hi.

A l'espai exterior hi ha l'artifici, i en l'interior l'element natural.

Es tracta d'un treball que com molts d'Àurea Bellera exigeix un cert grau de contemplació. En aquest cas però es convida l'espectador a interactuar amb les peces, on s'haurà d'interrogar sobre el significat dels còdols.

Clemente Calvo - MBCC47 exposició

MBCC47 exposició de Clemente Calvo (Azuara) on  són els propis éssers vius qui es manifiesten  , ells no parlen un sol llenguatge humà sinó que els parlen tots, doncs qualsevol persona pot comunicar-se amb ells a través de cadascun dels seus sentits. A l'exposició no hi ha paraules: hi ha aromes, textures, colors, formes, sabors, sons...

El visitant pot tocar, olorar, veure, escoltar i assaborir. Cada persona es pot interactuar com vulgui amb aquesta naturalesa que es mostra a CACIS, res s'imposa, tot s'escolleix.

Alba Roqueta - Insectes

Insectes es una mostra de treballs en tinta de l’autora Alba Roqueta. Ens presenta un món ínfim i desconegut que recorda el dibuixos  de camp dels naturalistes. Aquest treball es podrà veure a la sala petita de CACIS.

Anavia - Instal·lació

Instal·lació de l'artista ANAVIA, DER WÜRFEL (el dau), jugant amb la realitat.

"Esta obra, de carácter interactivo, dialoga mediante la metáfora. Tomando como punto de partida el recuerdo de la infancia y considerando toda memoria, individual y colectiva, fruto de la deformación de la realidad, establece un juego de elementos repleto de referencias a  las diferentes lecturas del  individuo. Conjuga lugares físicos y síquicos,  a su vez que cuestiona el espacio público y el  privado, lo relacionado con nuestro hábitat  lo social  y lo familiar...
Paralelamente, “Der Würfel”esconde una profunda reflexión sobre las yagas de una sociedad en perpetua crisis. Intentamos proteger nuestro entorno, evitando incluso los  posibles  prejuicios del  entorno comunitario. Crear un espacio  individual sin recurrir al  aislamiento es cada vez más difícil.  Y a pesar de todo, es en las grandes urbes, dónde suele darse una mayor tendencia al anonimato y a la soledad, pese al exceso de hacinamiento de multitud de personas en pocos metros cuadrados."

Francisco Peinado Palomero

Premi Orquídia - Ceràmica, pintura i fotografia

Premi atorgat per la regidoria de la Dona de l'Ajuntament de Calders.

Guardonats de la primera edició: Maria Picanyol (instal·lació), Anna Cayuela (pintura) i Sebastià Plans (fotografia).

Hélène Laffond - Instal·lació

"Lo que un ave puede levantar, puede acabar en su nido"

Para edificar su nido, las aves también realizan una serie de movimientos específicos y repetitivos. Eligen un lugar al que transportan los materiales, disponiéndolos poco a poco, con gestos precisos que se repiten una y otra vez. Dan forma a su construcción, se situan en el centro y giran sobre ellos mismos para empujar lo que pueda entorpecer sus movimientos.

Mis nidos entretejan papeles, hilos eléctricos, tiras de plástico, materiales muy urbanos, pero de inspiración vegetal en su forma terminal (las aves utilizan todo tipo de objetos: se han visto palomas anidar sobre un montículo de clavos; cigueñas incorporar viejos trapos, papeles, cuerdas en sus nidos; cuervos y urracas los adornan con papel de plata).

Este proyecto intenta una reapropiación simbólica de la naturaleza por el ser humano.

Eva Soto - Instal·lació

Ariadna versus Teseu, un mite tèxtil

Des del caos del laberint, des de la fragmentació de les paraules i el desordre i mitjançant el fil com a vehicle conductor, Ariadna teixeix un nou mite, embasta una nova història vital, que ens condueix per CACIS a través d’aquesta recerca de l’ordre emocional. En aquesta mostra es podrà veure com a través del fil visceral arribem a trobar el dolor contingut de l’abandó, la covardia d’un Teseu lligat al seu propi destí, i una passió que ens condueix, sovint sense voler-ho, a un lligam opressor i subordinat a l’altre. Ariadna teixeix aquest mite i s’acaba despullant, abandonant també les robes que la lliguen a un context determinat, i cosint-se les cicatrius per començar un nou mite ara des de l’ordre i l’equilibri.

Carles Vives - Ceràmica

Quarts, entre la riera i la via del tren

Un matí. La timidesa del primer sol. Una tardor una mica esmorteïda. Entre dues línies. El tren. Més enllà, una mica només, una terra derrotada per les pedres, la riera.

Les mans, la terra, un taller. Restes del passat a les parets, al terra, a les finestres. Frag-ments de temps. Rellotges, pèndols, mecanismes d'hores. La sorra que cau, perquè no un rellotge d'argila? Del record dels ocells de la primavera, a l'alè de l'estiu o la son de l'hivern. Camí ple de llunes, també postes de sol, de freds i de calors. Temps viscut, restes d'hores enmig la terra. Minuts a vegades tant breus que semblen segons, que es camuflen entre els mati-sos marrons de la terra. Encara les mans, i el foc i la incertesa. Els colors que canvien i les formes que es trans-formen, i de nou el tren i aquella via que va a morir prop de la riera.

Resum de temps, anuari de memòries. Pas, compàs. Un segon, una llum. Un minut, un color. Una hora, una forma.

Temps inacabat, pot cloure's el temps? Temps definit per l'infinit, sense final. Fragment de cercle, d'obra, de peça, d'espai. Fragments de temps. Formes, petits alfabets sense més paraules que les formes i els colors, en definitiva, alfabets de temps.

Amb la imminent presència d'un nou paisatge, les tardors s'esmorteiran irremissiblement, i amb elles les timideses dels primers sols, les fredors dels hiverns, les ficcions de les pri-maveres i les llunes dels estius. Un nou escenari sense cap rastre de l'argila, allunyat dels colors de les terres, de les in-certeses del foc o dels petits fragments de vida.

En definitiva, quarts d'un temps que dormirà per sempre més entre la riera i la via del tren.

Ana Rodríguez / Lambert Botey

Ainize Txopitea - Poesia Experimental

La poesia como trance y propuesta onto-tecnologica.

En una extensión del artefacto digital propuesto en 2001, Ainize explora con virtuosidad otros elementos de fractura y angustia. Su poema "Ceremonia tierra" (02), publicado en Cyberpoetry.net en 2005, atiende al valor frágil de un ecosistema con ámbito de desolación: "Persiste el llanto en avanzar rumbo al desierto / Muere de pena la arena al levantarse el viento sur." La denuncia se hace explícita en los últimos versos: "Ceremonia tierra rica en sequía / nos hará pagar por nuestros errores." El apunte apocalíptico viene enfatizado por la imposición sonora de un palpitar mecánico que sostiene el ritmo pendular de angustia a medida que el verde de las ramas iniciales se va imponiendo sobre el paisaje desértico. Pero no se trata de una liberación y triunfo vegetal sino de su opuesto, de una imposición insidiosa que contradice, al tiempo que suscribe, la inquietante voz masculina que se presenta como enlace hipertextual: "erased from existence," borrado(s) de la existencia. Una vez más, la ficción científica se acabará por imponer y devorar la imagen y el poema, en un brillante crescendo que involucra el verso y la máquina, la arrogante condición humana y sus devastadoras consecuencias. Con "Ceremonia tierra," Txopitea prosigue con su indagación tecno-ontológica, llevando la poesía a los límites de la abstracción mecánica, al laberinto y trance de lo no explorado.

Prof. Tina Escaja, Dept. de Literatura y Romances. Universidad de Vermont EEUU

Àngels Freixanet - Escultura

Cuando los dioses amaban a los mortales, las cosas tenían un alma y el mundo se sabía eterno. Perdiendo por soberbia a sus dioses (el libertador Prometeo nos dio fuegos engañosos) mujeres y hombres vagaron por la tierra, compraron alas de cera, olvidando que sólo el ensueño nos une a esta inteligencia emocional que en los siglos fue percibida como relación directa con lo sublime y de muchas maneras llamada. Los alquimistas la vieron en piedras, otros en cálices sagrados, o en ramas doradas, o en la vida ascética. Y todo ello para alcanzar lo que Àngels Freixanet conoce de manera profunda y desde siempre: el sentimiento mágico de la vida. Esculturas hechas de abandonos, de poderosos hierros rechazados, de árboles con ocultas memorias, de juguetes rotos como cuerpos, se aúnan hallando voz, en un rescate que va más allá de la forma y recupera el inconsciente colectivo no sólo de otras épocas y de nuestra especie: los aspectos no son tales, todo significa más de lo que es, y un nuevo día se plasma, en todo su misterio, cada día y cada noche. Yo no sé si el misterio es esperanza. Pero viendo las esculturas de Àngels el inquieto mandala del mundo, su unicidad fragmentada, vuelven a saber de vida. Mágicamente arden y se revelan.

"El sentimiento mágico de la vida" por Hado Lyria